Sobre l'antifeixisme

Ser alternatiu està de moda. Si creus que cal un món millor on es respecti més el medi ambient, la igualtat entre home i dona sigui plena, tothom tingui els mateixos drets davant la llei, hi hagi vivenda i treball digne, menys publicitat i més consciència crítica, i on s’acabi definitivament amb la pobresa, aleshores no ets gens original, milions de persones pensen igual que tu. Alguna cosa falla, doncs, quan de tots aquests objectius en boca d’una majoria (almenys al món occidental), no se n’ha complert cap després d’anys de reivindicació.  

Deixant de banda aquest “petit detall” l’anàlisi del qual pot quedar per a una altre ocasió, la realitat és que l’alternativisme ven. I ven molt més que el, per dir-ho d’alguna manera, “col·laboracionisme” amb el Sistema. Només cal sortir al carrer per trobar, amb relativa facilitat, algun personatge lluint indumentària “anti-sistema”, ja sigui amb una camiseta a favor de la causa palestina o amb un determinat pentinat transgressor; ONG’s noves apareixen cada any i busquen amb tots els mitjans finançament popular; sorgeixen regularment campanyes benèfiques organitzades per cadenes de televisió que després contaminen la programació amb propaganda sentimental sobre el Tercer Món; molts dels partits polítics dels estats liberals basen la seva ideologia en velles utopies contraries al liberalisme; cada vegada són més les veus oficials a favor de les energies renovables. En canvi, és gairebé impossible trobar pintades de carrer a favor del F.M.I. o del president de torn dels EE.UU., difícilment un sindicat autodefinit com a capitalista tindria gaire èxit i molt probablement una iniciativa no gubernamental en favor de la continuïtat de les coses despertaria com a màxim curiositat, per ser quelcom inèdit, però en cap cas seguidisme.  

Tanmateix, podem trobar camisetes del Che a les seccions de moda dels grans magatzems, les ONG’s necessiten de la estructura i mitjans del Sistema (com les pròpies cadenes de televisió organitzadores de campanyes benèfiques) per sobreviure, els partits polítics anti-liberals són finançats per la economia de mercat i el missatge ecologista oficial o de Greenpeace està supeditat a les demandes vitals d’una societat moderna i consumista. 

No es requereix d’una mentalitat abstracta per reflexionar durant uns instants i veure que el moviment alternatiu ha estat perfectament absorvit pel Sistema, el qual l’utilitza per crear il·lusió, autoregenerar-se i, en última instància, per fer-nos creure que existeix una possibilitat real de canviar-lo.
L’alternativisme és, avui dia, ineficaç, i les seves múltiples manifestacions (ecologisme, hippisme, utopisme, etc.) desprestigiades.

De totes aquestes opcions, n’hi ha una de particularment nociva que ha fet molt mal al noble sentiment de confiança en la possibilitat d’un món diferent. Es tracta d’un moviment gens homogeni però amb una gran extensió per tota Europa, un corrent de pensament, o més ben dit contrapensament, que ha calat en una importantíssima part del jovent europeu. Generalment se’l coneix com antifeixisme, i serà l’objecte d’anàlisi d’aquest assaig.

Abans de començar, només una consideració: l’autor de la crítica a l’antifeixisme continguda a partir d’ara ha crescut i s’ha relacionat en un ambient eminentment antifeixista. Per tant, cal tractar les opinions i els arguments exposats no com un estudi estadístic i sociològic fet des d’un despatx si no com una conclusió producte de l’experiència personal.

La subcultura de l’antifeixisme

En primer lloc, s’ha de tenir en compte que l’antifeixisme, pròpiament dit, no és res. Tot i que per comoditat s’utilitzin sovint algunes d’aquestes definicions, l’antifeixisme no és ni un moviment, ni un col·lectiu, ni una ideologia, ni molt menys una organització o una doctrina. Tampoc és una estètica concreta, una forma d’actuar inconfusible o un pensament exclusiu. En certa mesura, ‘antifeixisme’ és només un nom, el rètul que identifica a un conjunt de persones i, en aquest sentit, no s’ha de confondre el significat linguístic i literal de la paraula (“oposició al feixisme”, ens diu el diccionari), amb la connotació particular que jo li donaré aquí, és a dir, la de identificadora o etiqueta distintiva.

Només tenint en compte això es pot apreciar la magnitud de la tragèdia quan afirmo que una persona pot ser antifeixista (quedi clar, amb aquest adjectiu no vull dir, exclusivament, que estigui ‘oposada al feixisme’, sino que ‘pertany’ a l’antifeixisme) i alhora ser moltes més coses, algunes d’elles totalment diferents, i fins i tot contràries, a les pròpies d’un altre antifeixista. Pacifistes o violents, partidaris de la lluita política o de la revolució directa, compromesos amb la causa o reivindicatius ocasionals, d’inspiració marxista o anarquista, d’altres apolítics, independentistes i/o ecologistes, cultivats intel·lectualment o repetidors de secundària, coneixedors de la ideologia que practiquen o profans convençuts... tots ells tant diferents i en canvi etiquetats de la mateixa manera: antifeixistes. I tots ells, en la seva diversitat però sobretot amb allò comú que els caracteritza, formen la subcultura de l’antifeixisme, un autèntic vòmit de la societat liberal llençat sobre la inocència d’una joventut massa poc preparada per fer-li front.

Parlar de la subcultura de l’antifeixisme és referir-se, inevitablement, a una forma moderna i molt poc romántica d’entendre com ha de ser l’oposició a un sistema establert. Antany, la lluita es fonamentava en les idees i els sentiments, mentre que ara aquests ja no tenen importància i les primeres han passat a un segon pla, subordinades a l’acció i al deixar-se veure. Efectivament, poc del que abans tenia sentit dins el marc d’una reivindicació política, social o nacional és avui aplicable a l’antifeixisme, potser perquè ja no és tant una presa de posició respecte a una altre com una simple, sencilla i simplista forma d’oci. Ser antifeixista (o antifa) és útil perquè assegura una connexió, una unió amb molta més gent de la mateixa zona o edat i, en conseqüència, la facilitat per trobar amistats i moure’s en ambients afins està assegurada. Paradoxalment, pertànyer a la subcultura de l’antifeixisme és un mètode vàlid d’integració social.

Aquesta circumstància explica la curiosa rapidesa amb que es nodreixen les files de l’antifeixisme: el noi que tot just està entrant en l’adolescència veu que, si porta una determinada roba o dibuixa uns determinats símbols a la seva carpeta de col·legi, els seus companys li faran més cas i alhora es sentirà pertanyent i emparat en un grup.   Potser no comprendrà el significat de les estereotipades frases que escriu, però això no suposarà cap impediment per seguir sent, cada dia, una mica més antifa. El seu coneixement sobre allò que predica serà nul, però tindrà, i això és que li importa, un èxit social ràpid i fàcil.

Així, tenim que la majoria d’antifes s’han iniciat en la subcultura sense una convicció ni un compromís clars; només ho han fet perquè era ‘guai’ o estava de moda. I en aquest fet rau l’origen de la gran diversitat inherent a l’antifeixisme. Cada ‘nou vingut’ ha adaptat el seu propi antifeixisme segons la seva personalitat. Potser qui és més agressiu ha trobat el seu lloc entre skins o punks, qui és més pacífic prefereix una estètica hippie i escoltar reagge, qui creu en la política s’ha afiliat a la joventut d’algun partit, l’universitari ha fundat una agrupació d’estudiants progressistes a la seva facultat, a qui li agrada la muntanya és membre d’un esplai, el músic toca en un grup anti-sistema i a qui no es res de tot això pot estar a qualsevol lloc imaginable.
Després, durant els caps de setmana o en situacions especials, tota aquesta varietat inclassificable de productes majoritàriament urbans coincidirà en un mateix espai i, ja sigui de bar en bar, en una plaça o en un parc, disfrutant d’un concert o manifestant-se pels carrers, junts canalitzaran la força alternativista i la ràbia anti-sistema acumulada i compartida en l’espectacle lamentable que suposa l’antifeixisme entès com una forma d’oci.

Com una turba infecte de consciències humanes vingudes a menys, molts d’aquests degenerats es llençaran a l’activitat antifoborratxesca, un autèntic atemptat contra el bon gust i la decència caracteritzat per un culte gairebé totèmic a l’alcohol, els porros i demés substàncies que el mateix Sistema els hi posa en safata perquè es mostrin submisos i fàcilment controlables. Des dels “botellons” de barri a les “barraques” de festa major, una part massa important de l’antifeixisme deriva a un comportament grotesc i subcultural simbolitzat com a màxima expressió del concepte ‘llibertat’ que tant idolatren, una llibertat que curiosament no els hi és negada pel Sistema. Així, aquestes ments revolucionàries i combatives cruelment oprimides per l’Estat, segons la seva pròpia versió, a la pràctica actua amb la total impunitat, protegida per unes lleis modernes que es perden entre tanta retòrica compasiva.

Acaba la festa i cadascú torna a la seva rutina diària, normalment no massa ocupada gràcies a una fabulosa classe mitja-alta de pares que financien les drogues als seus fills. Però, desgraciadament, la ingestió de material nociu continua, si bé aquesta vegada no tant en un sentit físic (algunes drogues són de consum diari i altres, més descarades, es reserven per al temps lliure). L’antifa que estudia, treballa, fa ambdues coses o cap, segueix tragant, durant la setmana, gran quantitat d’informació altament ideologitzada, provingui aquesta del seu cercle d’amistats, de llibres o premsa escrita, d’algun partit polític o senzillament, mirant la televisió. Només en aquests moments de teòrica ocupació escolar o laboral és quan el subjecte alternatiu reafirma la seva personalitat ‘independent’, després posada en dubte per l’activitat plenament integrada de cap de setmana abans descrita.

I tot això ens porta a l’anàlisi de l’antifeixisme de les idees, contraposat, i també subordinat, a l’antifeixisme de l’oci. S’ha de tenir en compte que no només la diversió i l’amistat actuen com a reclam d’aquesta sub-cultura: seria erroni pensar que els antifes no estan convençuts del que prediquen. Efectivament, ells són les grans víctimes de l’ideari políticament correcte que el Sistema desprèn per tots els seus mitjans; la majoria dels antifeixistes han sucumbit a l’inefable poder d’atracció de les paraules boniques i els ideals de “pegatina”. Amb conceptes tals com llibertat, igualtat, solidaritat, resistència, antiglobalització, antiimperialisme, etc. sempre a punta de llengua, pretenen fer la lluita de classes, la revolució socialista, el retorn a la naturalesa o la demacràcia més participativa mai somiada a cop de propaganda barata, sensibilització de riure i organització de pena.

En realitat, no diuen res de nou: l’únic que fan és agafar els valors que fonamenten el Sistema (de forma hipòcrita, sens dubte) i passar-los pel filtre de l’alternativisme. Inclús ser antifeixista és políticament correcte i ben vist per la majoria de la societat. Ells no ho acceptaran, evidentment, ja que creure’s perseguits i oprimits els hi és molt romàntic, però en el fons l’antifeixisme és la ‘ideologia’ mimada del Sistema. Mentre els seus concerts són finançats en llocs públics, les seves pàgines webs, acceptades en servidors nacionals i les seves organitzacions, integrades dins el sistema electoral o municipal, el feixisme o nacional socialisme és censurat en moltes de les seves formes, i només si dissimula els seus símbols pot manifestar-se públicament amb una certa garantia de seguretat. No seré jo qui fagi d’advocat d’aquestes altres perles de la consciència crítica i l’alternativa, però ja va sent hora de desemmascarar una trista realitat: els antifes són els gossos del Sistema, la força de xoc popular contra qualsevol tendència oposada a les idees modernes i occidentals.   

Parlant clar, la subcultura de l’antifeixisme no deixa de ser una immensa criaturada, una broma de molt mal gust protagonitzada per una generació nascuda en l’abundància i el liberalisme. L’antifeixisme de símbols a la roba, de punxes a la gorra, d’arracades per tot el cos, de bandereta al balcó de casa, de borratxera a la plaça major, de ska, punk o rock primari, de plataformeta ciutadana progressista, de crits a la policia i de crema de “contàiners”, de consum “marihuànic” durant una manifestació, de text bonic llegit en veu alta al final d’aquesta, de llista electoral simbòlica, de debat universitari estèril, de dances cavernàries, de solidaritat amb ‘heròics’ presos ‘polítics’, en definitiva, de ganes de passar-s’ho bé i de portar sempre la contrària, aquest antifeixisme, digue-m’ho alt, que ens sentin, no és una alternativa, no es ‘la’ alternativa: només és una festa!, una festa on tothom qui mantingui les aparences hi està convidat, una festa constant i regular, com qui va cada setmana de discoteques o a l’esplai d’excursió, una festa que ha destrossat l’esperit independent i crític de molta gent, atrapada en el marc d’atracció del fer-se veure i en la comoditat del deixar-se fer.

Ja és hora de dir prou. Nosaltres, els esperits lliures, si també pertanyéssim a la cultura de l’etiqueta, si també ens pogués la necessitat d’exterioritzar els nostres sentiments com a raó de viure a base de “parches” i eslògans estampats, bé podriem autodefinir-nos d’una vegada per totes com ‘anti-antifeixistes sempre’.

Report Content · · Web Hosting · Blog · Guestbooks · Message Forums · Mailing Lists
Easiest Website Builder ever! · Build your own toolbar · Free Talking Character · Email Marketing
powered by bravenet.com